Els colors llampants i les decoracions daurades havien semblat una bona idea a l’hora de dissenyar les armadures; Els Sonnai no lluitaven gairebé mai i quan ho feien, s’asseguraven d’estar més ben armats, protegits o acompanyats que els seus enemics.
Però també és cert que els Sonnai poden tenir un mal dia...
Era una sort que no dugués l’armadura cerimonial, per això, aquesta encara li permetia de córrer pel terreny fangós i irregular del bosc, tot i que no a gaire velocitat, i el fet d’haver d’aguantar-se algunes vísceres amb la mà no hi ajudava pas.
No veia ningú que el perseguís tot i que era qüestió de temps que el trobessin per culpa del rastre de sang que deixava per on passava. I que no veies ningú era precisament el que havia de preocupar-lo. Quan et persegueixen uns enemics que se saben superiors, no es molesten a ser sigilosos sinó que criden i deixen anar els gossos i els esperonen amb xiulets estranys que els irriten. Ell ho sabia bé, ho havia fet molts cops. Va girar el cap una altra vegada.
El cop va ser prou fort com per tirar-lo a terra. Sense ni aixecar-se, va desembeinar l’espasa i va amenaçar-lo. Es va trobar cara a cara amb un petit ancià que provava d’aixecar-se. Devia d’estar buscant bolets perquè duia una cistella, un petit ganivet i un bastó per caminar.
“Vell, protegeix-me! Soc un Sonnai en missió especial per l’Emperador!”
L’ancià, espantat, va donar-li la mà per a provar d’ajudar-lo a aixecar-se.
“Esteu ferit, Sonnai!”
“El malvat enemic ens ha atacat a traïció! Has d’agafar aquest rotlle i portar-lo a la cort de l’emperador! I no el llegissis pas!”
“A traïció?” Va preguntar l’ancià.
“Sí!” Li feia molt de mal la ferida i si no fos perquè el vell podia ajudar-lo ja feia estona que l’hauria partit en dos. “Eren més de dos-cents homes a cavall i armats amb espases pesants contra el nostre petit esquadró i ens han atacat per l’esquena. Ara, ajuda’m!”
“Per l’esquena?” L’ancià agafà el rotlle “Dos-cents?” Somrigué per sota del bigoti “Porc mentider!” El tornà a terra d’un cop de peu “Els Usots no ataquem en grups de més de cinc persones. I no usem pas espases pesants sinó que amb un ganivet petit ja en tenim prou per matar amb facilitat.
No era pas època de bolets.
El Sonno saludà el seu general amb un gest marcial. Tots els altres alts carrecs Sonnai que havien pogut venir-hi a temps ho havien fet.
“Senyor!” diguè el sonno, encara rígid pel protocol militar. “Les companyes de la llebre, el cangur i el grill han arribat al palau amb el rotlle intacte, senyor!”
El general Pangok tancà els ulls un moment. Ara era quan arribaven les males noticies.
“També han arribat supervivents de la companya de la granota i de la del simi, però ni un sol sonno de la de l’oruga, que anava amb ells. L’enemic té el seu rotlle.”
“Retira’t”
S’acomiadà amb un altre salut marcial i marxà amb passes llagues i rectes.
“Hem de prendre mesures!” Diguè el Make Fanso, mentre un esclau li oferia un aperitiu.
“Jo recomano que allistem més Sidaku!” Diguè el Make Noliz.
“Més sidaku, sempre més sidaku! I qui conrearà els camps, si tots els camperols es van tornant sidaku?” Era evident que la font dels seus aliments interessava molt al Make Fanso, que embotit en la seva armadura semblava una pera multicolor “Tot ho arregles tenint carn de canó a mà!”
“Al menys jo no faig estratègies inverosimils i sé organitzar els meus esquadrons!”
“I si convoquessim algun vident per que ens aconselli?”
“No podrem pas, Makoru, perque tots els vidents han acabat sent sidaku gràcies al nostre amic Noliz!”
“Els vidents estan exemptes de l’exercit! I si no ofs per les estratègies que algun Make estúpid proposa, no moririen tants sidaku!
No hay comentarios:
Publicar un comentario